CAMINANT CAP A L’INFINIT
Música de Mariángeles Sánchez Benimeli (1934-2014)
Estudiants i professorat d’escoles de música i conservatoris valencians interpreten les seues composicions a diferents espais de l’Hort de Montesinos.
Agraïm als Conservatoris Superiors de València i Castelló, a l’Àrea d’Activitats Musicals de la Universitat de València i als Conservatoris Professionals de Música de València i Ribarroja la seua participació.
A més, podeu gaudir del documental-entrevista a Mariángeles “Divertimento a Tre Tempi” de David Rodríguez.
“Yo no me fui, yo fui”
«Mariángeles va nàixer a València, però va viatjar molt, moltíssim. D’on li venia aquesta necessitat de veure món, no ho sabem. Potser per ser neboda d’un artista de circ, Inemileb, qui li va donar la volta al planeta en vaixell unes quantes vegades.
De sa mare no venia: la pianista Fina Benimeli era massa conservadora i protectora, però d’ella potser heretà la capacitat d’ensenyar. Son pare, Manuel Sánchez, un andalús progressista que feia ioga i que aprengué a parlar i escriure en un valencià correctíssim, sí que semblava més obert a les fantasies de la seua filla.
Amb la seua amiga, la periodista Ángeles Arazo, Mariángeles imaginava viatges bohemis i romàntics fent part de companyies de flamenc. El cas és que, amb el suport de son pare, va aconseguir nombroses ajudes per estudiar amb Balaguer, Segovia o Yepes a Castelló, Madrid, Santiago de Compostel·la i Siena, i després d’un pas breu per El Cairo, on el Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol li havia atorgat una càtedra, va recalar en la ciutat de Berlín.
«Yo no me fui, yo fui», deia amb convicció a David Rodríguez a l’entrevista-documental que podreu veure aquests dies a Villa Rosita, però és cert que l’Espanya caduca del final de la dictadura li tallava les ales i, sobretot, la possibilitat de continuar aprenent. Prompte fundà la càtedra de Guitarra de la Universitat de l’Art de Berlín, l’any 1973.
En principi era per a un semestre, però el seu viatge es va anar allargant i allí va viure més de trenta anys. Impartia classes i estudiava: música antiga, musicologia, composició. Des de Berlín viatjà arreu del món fent concerts: Europa, Corea del Sud, Brasil… Per Nadal tornava a València carregada de regals exòtics i després es retirava a compondre i a descansar de tanta convenció familiar a la seua caseta a Calp, «Cantilena», una joieta que trobà un dia viatjant amb ma mare.
Aquest paradís natural amb intervencions de l’arquitecte Bofill -amb qui lluità mà a mà per a evitar la seua destrucció- va estar sempre font d’inspiració per a ella. No va aconseguir frenar la desfeta urbanística, però va mantenir aquesta estreta relació artística i vital amb el paisatge d’aquesta ciutat.
«Yo miro al mar, no a lo otro, y canto: la, la, la… la, la, la…» recorde que em deia rient. La rialla de Mariángeles era fortament contagiosa, d’entre les persones presents al festival potser encara algú més la recorda. Mariángeles sempre va tindre present València, la seua família i el Mediterrani, la seua Ítaca. Ací, al poble de Picanya, a casa nostra, va faltar l’any 2014.»
Antonio Galera, director
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Konstandinos Kavafis, Ítaca (fragment).
Traducció de Carles Riba
Flyer
Ací pots descarregar el fullet amb el nostre cartell i informació pràctica sobre el festival. Ajuda’ns compartint-ho amb les teues amistats!
Entrades
Pots comprar entrades individuals o abonaments per a tot el festival. I amb preus especials per als menors de 29 anys!