Hierro y Verde (2024) és l’últim disc de la trilogia que reuneix les Suites de Johann Sebastian Bach per a violoncel sol, juntament amb obres pròpies de la compositora i intèrpret Iris Azquinezer. Les noves composicions estan escrites en les mateixes tonalitats que el geni d’Eisenach va triar per a les seues Suites, creades en el seu moment com un llenguatge experimental, i que s’han convertit en pedra angular del repertori per a violoncel.
Cada tonalitat musical simbolitza o produeix un color per a Azquinezer i és aquesta sinestèsia la que ha donat nom a una trilogia personalíssima: Azul y Jade (2014), Blanco y Oro (2019), i, finalment, aquest Hierro y Verde, que conté la cinquena i sisena Suite de Bach i obres com Catábasis o Entréme donde no supe, basada en el poema de San Juan de la Cruz.
La cinquena Suite en do menor ens regala el negre, escala de grisos, ferro de la vellesa; que dona pas a l’altra vida, la vida espiritual en el més enllà, representada en el verd radiant del re major (sisena Suite) i relacionat amb les trompetes, el goig i la llum.
Aquest treball deixa veure la part més íntima i personal d’Iris. Aflora, per així dir, un nou acostament a la música per a violoncel sol del que probablement siga el compositor més gran de tots els temps. Al seu torn, açò suposa una recerca de la creació del llenguatge per a violoncel sol i, per extensió, una expansió de la teoria dels afectes. Unida als ànims i descoratjaments d’això que anomenem vida transcendent, s’alça sobre tot allò que cobra vida pròpia a través de la música, a través d’un instrument, a través del violoncel…
… això que anomenem verb musical.
